JUSTICIA

Segons la veu popular, antigament quan la gent es feia ella mateixa la justícia quan es produïa un delicte, els afectats pujaven a Montserrat i, aplegats a la plaça, ben al davant de l'església perquè els pogués sentir ben be la Mare de Déu, celebraven llur judici asseguts a terra formant rodona, inspirats per un sentit de rectitud i una gran claredat de seny comunicat per la Moreneta. Si el delicte afectava només una família, s'aplegaven el perjudicat, el delinqüent i els familiars d'ambdós; si el greuge era col·lectiu i perjudicava el comú, es reunien les persones més velles i mes entenimentades del poble i els f familiars del delinqüent. Serenament debatien el cas i escoltaven els testimonis i les altres persones que volien parlar en favor o en contra. Si creien que algú mentia, apel·laven a un judici de Déu. Solien penjar un anell al cap d'una corda, que feien sostenir per un infant enfilat dalt d'una pedra anomenada de la justícia, i feien pronunciar al qui sospitaven que parlava en fals les paraules que contenien la suposada falsedat. Si, mentre parlava, l'anell giravoltava cap al costat del curs del sol, hom tenia per certes les paraules del qui parlava, i per falses quan giravoltava al contrari. Hom creia que el sol tornava per la veritat i confonia la mentida. La creença en el testimoniatge del sol havia estat forca estesa i encara ens la recorda la forma proverbial de jurament: Tan cert com el sol que ens il·lumina. Quan es feien aquests judicis de gent i de veïns no hi havia ni presons ni botxins, totes les penes es podien pagar amb diners, i hom les creia mes justes que no pas les d'ara. El principi jurídic que diu: Qui mata ha de morir es posterior als temps llegendaris de que parlem ara, puix que hom creia que per castigar una mort no se n'havia de fer una altra. Els delinqüents rics havien de pagar mes que els pobres, i per això un mateix delicte era més costos de redimir si l'afectat era un ric. Les decisions dels consells i juntes de veïns eren inapel·lables i obeïdes estretament. Aquests judicis, que també se celebraven en d'altres aplecs, solien fer-se entorn de grans arbres seculars que solen ombrejar els ermitatges i santuaris, circumstancia que sembla recordar antigues cerimònies i cuites dendrolátics anteriors a l'erecció de temples propis del culte als boscos.

També s'havia conservat en els aplecs una resta del curiós costum jurídic del fallament del desconegut. Fou molt estès l'hàbit de jugar; quan es produïa alguna divergència entre jugadors, aquell que es considerava perjudicat es dirigia al que millor li semblava dels desconeguts que miraven el joc i li pregunta va si el coneixia a ell o el qui sortia avantatjós de la jugada i si tenia interès o preferència per algun dels dos. Si l'interrogat contestava negativament, aleshores li demanava parer quant a la divergència sorgida, i la seva opinió era acatada pels jugadors com una sentencia jurídica.

Com una romanalla d'aquests costums jurídics tradicionals i consuetudinaris, acudien als aplecs aconselladors, homes bons o desembrolladors; gents entenimentades, de solvència i d'experiència que eren objecte de consulta per a casos difícils d'ordre familiar o econòmic que hom ja esperava aclarir cercant-ne consell en ocasió dels aplecs. Aquesta bona gent es distingien per portar bastó com a senyal d'ascendència tradicional i solien arrecerar-se a l'ombra d'un arbre asseguts en un marge; d'ací el qualificatiu d'advocats de cap de marge o d'espardenya.

Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades