EL PLA DELS ESCURÇONS

Es fama que hi anaven a pondré i a covar tots els escurçons de Catalunya. Tots ells eren nascuts a Montserrat i sentien una atracció per aquesta muntanya, tanta que, es trobessin on es trobessin, quan estaven quiets i en repòs sempre es posaven en direcció a la muntanya i com si hi miressin. Els escurçonaires que es dedicaven a caçar-ne per treure'ls la pedra escurçonera que porten al cap i fer-la servir per a remei sabien com els havien de sorprendre i agafar sense témer-ne cap mal, puix que els atrapaven de costat en relació a l'indret on es trobava la muntanya de Montserrat.
En aquest pla hi havia mes escurçons que pedres, ja que era llur criador. Els qui es lliuraven a l'ofici d'escurçonaire, que era molt poca gent, puix que es molt perillós, escollien aquest indret per a llur cacera. Hi ha certes plantes que, si son tocades d'escurçó, agafen mes virtut, i per això els herbaires més valents que anaven a cercar herbetes a Montserrat, que son les mes virtuoses de totes, si se sentien prou coratjosos preferien aquest pla a cap altre indret de la muntanya.
Diuen que els escurçons no piquen si no se'ls diu res i que només mosseguen si hom els toca o els molesta. Únicament hi ha dos remeis contra la picada de 1'escurço: cremar la part ferida amb una brasa ben roent, o be, si es pot agafar el mateix escurço que ha picat, aixafar-lo al morter, fer-ne un cataplasma i posar-lo damunt del mal. La gent diu que la carn de l'escurçó xucla i es beu les metzines de la ferida, que es guareix com una nafra qualsevol.

La picada d'escurçó es mortal. Be ens diu el refrany:
Picada d'escurçó,
no hi es a temps l'extremunció.

Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades